videos & publicacions: Un conservador de las cosas que se tiran

Manuel Sánchex Verdún emigró desde Antequera provincia de Málaga y llegó andando a Sabadell. Tuvo diversos oficios hasta que se estableció como paleta y construyó su propia casa. Su integración en el paisaje fluvial del río Ripoll a sido tan mimética que podemos hablar de él como la encarnación de este río a su paso por la ciudad.

Ficha técnica:
Título: Un conservador de las cosas que se tiran (2009)
Vídeo HDV
Duración: 25′
Entrevista: Elvira Pujol y Gaelle Pertell
Cámara: Eugeni Güell
Fotografía: Joan Vila Puig
Realización y edición: Sitesize
Post-producción: Hangar

v.o. castellano con subtítulos en inglés

Este video se grabó en febrero de 2003 en el barrio de Can Puiggener de Sabadell y forma parte del proyecto TAO Riu Ripoll, un trabajo sobre el imaginario territorial y paisagístico.

Agradecimientos: Familia Sánchez Verdúm

Un conservador de las cosas que se tiran és una producción de Sitesize. Se expuso formando parte del proyecto “La Comunidad Inconfesable” comisariado per Valentín Roma con motivo de Venezia-Catalunya 2009 en la 53a edición de la Biennal de Arte de Venecia.En el mismo año se mostró en el CAPC musée d’Art contemporain de Bordeaux. En 2021 es adquirido por la Generalitat de Catalunya y pasa a formar parte de la colección del Museo d’Art de Sabadell.

link del proyecto asociado:
https://sitesize.net/riuripoll

“Un conservador de las cosas que se tiran…”

Un conservador de las cosas que se tiran és una obra de vídeo cabdal per entendre un lloc. Manuel Sánchez Verdum encarna la vivència del riu Ripoll dels darrers 50 anys. Des de la vida a les coves, l’experiència propera de les riuades i la participació activa en la construcció dels barris que van créixer arran del riu. En una resposta personal, hi afegeix una particular implicació en la millora de l’estat del riu i una singular capacitat creativa de resignificació cultural dels objectes que corrent fluvial, com a receptor passiu, ha anat sedimentant. Encarnar un lloc. Constatar com la imatge i sentir d’un paisatge es corresponen amb la personalitat, les accions, les opinions i les renúncies d’una persona o grup humà. La definició i la representació territorial necessita signes d’identificació, elements significants, trets únics i distintius, consols referencials, estratègies d’oposició i marques territorials. Quan observem un indret busquem allò que ens el fa nostre, els motius que permeten identificar-nos-hi. La pertinença a un espai és una forma apropiació que el transforma, alhora que s’adapta a unes condicions on la duresa o la placidesa del lloc modelen la personalitat i el caràcter dels que l’habiten. L’acostament excessivament estètic i visual al territori ha generat un paisatgisme de postal, d’imatges estandarditzades pràcticament alienes als processos socials, econòmics i culturals, que es troben al darrere de la transformació física del territori i dels seus usos acordats i permesos. Definir culturalment l’espai del riu Ripoll a Sabadell implica una complexa superposició de mirades parcials, de suma d’accions, interessos, capacitats i oportunitats transformadores. Una construcció narrativa que articula fites de referència en un període de temps històric i s’acaben extingint en arribar-ne d’altres; deixant, però, restes i rastres de la seva singularitat. Alguns amb esperit de permanència i identitat forta, altres fugissers, febles en recursos testimonials i en accions de pervivència.

El testimoni de Manuel Sánchez Verdum té una riquesa de matisos i referències amb la història recent del riu, que ens permet convertir-lo en un paradigma de la cultura que ha contribuït a traçar l’experiència i la identitat contemporània del Ripoll. Per la seva vivència, el seu compromís social i la seva personalitat creativa i singular; el Manuel pot referenciar una resposta modèlica. També la cultura de tot un període fonamental que ha conformat aquest indret tal com és. Corresponen a l’interval que va dels primers anys 50 fins als 90, significativament els anys anteriors a les riuades, fins als anys de la definició del Projecte de Parc Fluvial del Ripoll. Personalitzar un lloc ens permet prioritzar en la mirada sobre el lloc l’empremta humana, poder-lo entendre com l’escenari de l’intercanvi entre les circumstàncies socials i espacials. Una relació que no es resol únicament amb una anàlisi sobre les formes d’ocupació i transformació, cal que també incorpori l’experiència física i corporal com a dimensió mesurable de l’experiència. La manera en què ens relacionem amb l’espai físic en què vivim, les condicions materials que el mateix espai ens imposa, participen en la valoració de les accions que es fan per transformar-lo.

Encara són visibles les coves, al talús vertical per sota de l’hospital del Taulí, on Manuel Sánchez Verdum, el 1950, va passar el seu primer any d’estada a Sabadell. En un inventari de l’any 1956 es compten 208 coves al llarg del riu. La seva és un forat de pocs metres, abocat a l’espadat a una alçada considerable sobre el Ripoll. Compartida amb altres immigrants, aquesta situació precària es converteix en una lluita per tirar endavant. Difícilment podrem imaginar un intercanvi físic amb el lloc tan intens com el que viu Manuel, i aquest fet sembla ja vincular-lo d’una manera definitiva entorn del riu. El creixement de la ciutat en els anys 50 i 60, va participar d’aquesta vinculació d’experiències i accions que van bastir els barris d’una manera acumulativa, desordenada i sovint caòtica. Manuel Sánchez Verdum treballà des d’aleshores de paleta. En el seu cas aquesta denominació genèrica del seu ofici, s’adiu amb la construcció física de les cases del seu barri en paral·lel a la vinculació social i cultural en la seva construcció social. Autoconstrucció. Quin terme podríem trobar millor per definir l’exercici necessari dels interessos i desitjos projectats en el nostre entorn, com a potencialitats a l’abast en una transformació social que ens uneixi? Què se n’ha fet de l’autoconstrucció? Sota quin grau optem ara per delegar la responsabilitat de construir allò que ens caldria i no fer-ho com a tasca immediata, així sense mediacions, permisos ni normatives?

En una física correspondència amb les manques col·lectives, en una resposta peremptòria i amb lligams de complicitat mútua, s’estalviava per comprar el material, es sumaven les forces per urbanitzar, corregir les deficiències amb iniciativa i torçar les dures condicions imposades per la precarietat i la deixadesa. Treballar en la construcció, aixecar una casa amb el qui hi ha de viure. Construir-se la pròpia casa a Can Puiggener, en la urgència de les necessitats. Però més enllà d’això exercir de visionari, fer de la casa un mirall que permeti crear un entorn on reconèixer-se. És la cultura de vestir el bastiment, de construir a partir del que es té i es troba, com a part d’un procés d’ocupació de l’espai per la imaginació. Una estètica de l’acció i l’experiència plaent, i no tant una estètica del mostrar-se, en models referencials comuns sense cap vincle personal i emocional. La casa del Manuel Sánchez Verdum és una acumulació d’espais superposats, escales i nivells, tallers i terrasses. Tot construït al llarg de molts anys, en situació d’expropiació de la finca deixant la construcció inacabada. Fent evident la precarietat territorial malgrat el seu grau d’implicació en la construcció del barri i en la participació en diverses entitats, tant religioses com socials. Durant anys Manuel Sánchez Verdum, per tal de netejar el riu, recull allò que d’altres venien a llençar. En augmentar la vigilància contra els abocaments de tota mena, la gent li porta les coses directament a ell. Altres vegades crema o enterra el que troba, evitant així que es posin denúncies als infractors. Actua com una deixalleria –curiosa i coherentment, aquesta ara està localitzada en l’espai del riu– ho fa des d’una actitud responsable de neteja, no com a mer reciclatge comercial i econòmic. El reciclatge que efectua Manuel, és podríem dir un reciclatge cultural. Igual que el riu, el Manuel rep infinitat d’objectes singulars i insòlits; separant i conservant després allò que li crida l’atenció. El seu reciclatge és emocional. Torna a donar sentit i oportunitat expressiva a allò que li donen –s’encarrega sempre de recordar que mai no ha comprat res, que tot li ha estat donat–. Aleshores, a casa seva, una casa feta a partir d’una sàvia i espontània suma d’espais, acumula tot allò que com el mateix riu va sedimentant, distribuint-ho per parets, sostres i cambres. Bicicletes, nines, eines, làmpades, cartells, sants, fotografies, banderins, calendaris, joguines i molts paquets de tabac. Si calgués explicar allò que Manuel Sánchez Verdum està fent durant tants anys, dir quelcom més enllà de la sorpresa que sentim davant la seva sensibilitat, els seus generosos actes gratuïts, podríem potser intentar tenir una actitud també receptiva. Deixar-nos il·lustrar per aquest admirable comportament de resignificació del rebuig. Rebre passivament i agrair aquesta recepció. Valorar cada cosa en el que és, en una taxació sense cotització. Un encontre nu amb els objectes i la seva màgica presència. Ordenar curosament. Traçar lligams significants, discursos sense argument i conviure amb la resignificació d’allò indultat, en un entorn on tot allò rebutjat troba cabuda.
Aquest treball de vídeo que presentem és testimoni d’un lloc i de l’encarnació d’un home en ell. La desaparició de la casa del Manuel per l’afectació urbanística fa encara més urgent la conservació d’aquest material. La gran aportació d’aquesta obra és l’imaginari identitari que desplega i que roman latent en aquest espai d’alta significació malgrat la seva fragilitat manifesta.

La peça apareix referenciada en els següents catàlegs i publicacions:

A partir de fragmentos dispersos. Arquitecturas de mediación entre el cuerpo y el paisaje. Susana Velasco
La grandeza de lo pequeño. Article de Sitesize
Publicació catàleg de l’exposició
Colección Arte y Arquitectura MUSAC 2017

INSIDERS
Experiences, Practices, Know-how
Catàleg de l’exposició.
Arc en Rêve. Centre d’Architecture CAPC Musée d’Art Contemporain
Bordeaux, França

La Comunitat inconfesable
Publicació cataleg del Pavelló de Catalunya
53 Exposizione Internationale d’Arte. La Biennale di Venezia. 2009
Institut Ramon Llull. Edicions en català castellà, anglès i italià

Revista d’història ARRAONA nº 27
Museus de Sabadell. 2003
Article: Manuel Sánchez Verdum. Un conservador de las cosas que se tiran.“Tengo una vida para hacer una novela”
https://raco.cat/index.php/Arraona/issue/view/15311

link del projecte associat:
sitesize.net/riuripoll