Transitar l’erm . Caminada a la riera de les Arenes.

*en castellano a continuación.
Avui diumenge 25 de setembre de 2022 un grup reduït de persones hem decidit partir conjuntament de diverses confluències. La que fa coincidir la data amb l’aniversari del dia en què es va produir la tràgica riuada del 1962. Aquella nit una forta pluja a tota la regió va fer augmentar extraordinàriament el cabal de torrents i rieres. L’augment sobtat va col·lapsar els desguassos naturals, alguns ponts van retenir tot el que l’aigua arrossegava generant presses imprevistes que acumularen gran quantitat d’aigua. En cedir aquestes falses presses, l’aigua retinguda va precipitar una gran avinguda de conseqüències mortals pels habitants dels barris en els contorns de les rieres.
Per a commemorar i recordar aquests fets tràgics, un grup convocat pels col·lectius Deriva Mussol i Sitesize, ha decidit pujar caminants la riera de les Arenes per l’interior de la seva llera seca des de les Fonts fins al pont de Can Robert a Matadepera. Unes vint persones s’han citat a una altra confluència, la que marca l’aiguabarreig de la riera del Palau amb la riera de les Arenes. Actualment, aquest punt està fortament modificat i estructurat per construccions de formigó que condiciones el flux de les aigües que hi circulen esporàdicament. Murs, salts i contencions que no s’adiuen amb la imatge d’un aiguabarreig lliure. Exactament en aquest punt conflueix tot el sistema d’aigua de l’àrea de Terrassa. Tot el conjunt de rieres de la zona nord-oest de la ciutat es va sumant i arriba aquest punt on troba l’ampla llera sempre seca de la riera de les Arenes.
Després de les presentacions i acords previs, comencem a pujar riera amunt. El grup és divers amb un tret comú, considera caminar no només com una activitat saludable, el practica com ancoratge amb la terra, amb l’experiència del lloc i la descoberta del que és obert, com encontre amb l’inesperat, com a sorpresa apressada a cada passa. Des de la sortida del recorregut a les Fonts de Terrassa ens enfilem amunt tenint la Mola en el nostre horitzó. El massís de Sant Llorenç es fa omnipresent mentre els nostres peus caminen per una llera encara humida. Les darreres pluges han deixat una terra sorrenca que enfonsa els nostres passos. Caminar es fa feixuc en alguns trams on l’aigua s’ha quedat estanca sota la superfície. És una riera en aparença seca, però on l’aigua circulant n’és la seva manifestació natural. Visible sobre la llera també trobem restes i rastres d’aiguats: objectes, matèria orgànica, acumulació de graves i deixalles arrossegades per les aigües.
Consultant fotos aèries dels anys 40 i 50 del segle XX, la riera és una superfície extensa en la qual no podem distingir-ne els límits clars amb l’entorn immediat. Les aigües han anat dibuixant un circular harmònic de corbes serpentejants en tot el seu recorregut que imaginem lliure de triar el seu fluir i desguàs. Després de les riuades de 1962 aquest límit entre la llera i els boscos i camps va ser definitivament fixat. Uns alts murs de formigó, encaixonen la riera sense cap tipus de transició possible. N’asseguren la protecció dels barris i les instal·lacions urbanes que han anat ocupant tot aquest espai fins a reblir-lo. Des de l’interior de la llera caminem observant la ciutat darrera aquests alts murs. Els polígons industrials de les Fonts i de tot Terrassa est. Els viaductes de l’autopista C58 i la carretera 150. Els grans centres comercials amb els seus aparcaments. Els barris de Can Anglada, Ègara, les Arenes, La Grípia, Montllor, Sant Llorenç. Molts d’aquests barris es modificaren i s’impulsaren com a causa de l’emergència d’habitatge que les riuades posaren al descobert. Les destrosses de cases, les morts de les persones que ocupaven habitatges precaris construïts en llocs insegurs, obligaren el règim franquista a actuar amb plans d’habitatge per oferir solucions als damnificats i al dèficit de serveis.
El dia abans de la nostra caminada, el grup ecologista ADENC ha fet un recorregut per la riera de les Arenes en commemoració de les riuades del 1962. La seva mirada de protecció de la natura i que busca altres formes de relació amb els espais naturals a la comarca tan maltractada del Vallès, ens fa pensar quina haurà estat la seva aportació. A moltes ciutats de tot el món s’estan exercint plans de recuperació sobre els cursos naturals de l’aigua més respectuosos i sense tanta intervenció. Rius soterrats que es recuperen i eixos dels sistemes de les aigües que es consideren com a patrimoni natural no només a preservar, també com a centralitats territorials on vincular corredors biològics, espais naturals que reforcin la salut urbana de les ciutats en un nou paradigma ecosocial. És aquesta tasca urgent i col·lectiva la que ha de convocar tots els esforços, que s’han de sumar al rescat de la memòria dels fets i a la reparació del dol encara obert per part de moltes persones afectades per les riuades i per les organitzacions que vetllen encara per fer justícia.
Penjada al pont del carrer del Matagalls de la riera de les arenes trobem la denúncia col·lectiva que responsabilitzant seixanta anys després, als governs per la seva part en els fets tràgics que van ocasionar més de 1000 morts i moltes persones desaparegudes i en oblidar el seguiment de les conseqüències per a les víctimes.
El paisatge canvia radicalment a mesura que sortim de la ciutat de Terrassa. L’espai s’obre al verd i la presència de la Mola ens anuncia que arribem a Matadepera, una de les portes d’entrada al parc Natural. A ponent, per sobre la cota superior de la llera l’horitzó ve marcat per la muntanya de Montserrat. Després de la llarga corba que dibuixa la riera un cop superat el centre de Matadepera, els murs de contenció desapareixen. La transició entre la riera i el bosc no és violenta ni mostra actuacions humanes. La mateixa llera mostra la presència del subsol rocós que s’estén per tot el massís de Sant Llorenç en roques que emergeixen i en desnivells abruptes que modelen salts d’aigua en els moments en que la riera baixa plena. Aprofitem una d’aquestes emergències rocoses per fer una pausa per dinar.
Poca estona després de reprendre la marxa per una zona en què la llera queda enclotada en parets de terra vermellosa, arribem al punt final del recorregut. El pont de can Robert.
Del pont ara, no en queda més que els murs de contenció a cada banda de l’espai de la llera. La nit de la riuada el pont va fer de presa acumulant arbres i restes que es van tapar el circular de l’aigua caiguda. Com que no va poder suportar el pes i pressió de l’aigua, el pont va cedir i es va precipitar una enorme massa d’aigua que anegà tot el que va trobar riera avall.
Acabem aquí el recorregut amb el record dels fets i mentre esperem els vehicles de tornada, aprofitem per a parlar amb dues de les persones que s’han sumat al recorregut. Són els “Mekers”, Oscar Gomez Mata i Juan Loriente, dos actors d’Euskadi que estan preparant aquests dies un espectacle al festival TNT de Terrassa. Un dels seus mètodes de treball es basa en caminar, en la deriva que en cada lloc on actuen els fa administrar el desconegut i trobar l’essència singular de cada població que els acull. Es defineixen com a clowns metafísics, com a detectius del real en l’observació del món. Busquen el sensible sota el que és sensible. El que està ocult sota la primera aparença de les coses. Experimenten a fons l’anomalia, aquella en què la llum crea el temps, l’amor és la caiguda i l’espai és el somni.
Ens expliquen que ells articulen la seva relació amb el públic i amb els arguments que activen, a través d’un símbol que porten en una petita xapa. Una estrella de vuit puntes de la cultura andina que en el seu interior té una espiral. Amb aquest signe volen fer confluir la representació de la totalitat amb la imatge del cicle temporal sempre obert i replicable. La totalitat de les relacions amb el fluir d’una vida en un temps, en un instant. Un temps no lineal que connecta indistintament el passat i el futur en un flux fractal sense solució. L’acció del grup en pujar caminant la riera el dia exacte del seixantè aniversari de les riuades, té molt de circulació de retorn a uns fets no tancats que es repliquen en l’experiència que ara compartim i que també projectem.
>>>>>>

Caminata por la riera de les Arenes.
Hoy domingo 25 de septiembre de 2022, un grupo reducido de personas hemos decidido partir conjuntamente de diversas confluencias. La que hace coincidir la fecha con el aniversario del día en que se produjo la trágica riada de 1962. Aquella noche una fuerte lluvia en toda la región aumentó extraordinariamente el caudal de torrentes y rieras. El aumento repentino colapsó los desagües naturales, algunos puentes retuvieron todo lo que el agua arrastraba generando presas imprevistas que acumularon gran cantidad de agua. Al ceder estas falsas presas, el agua retenida precipitó una gran avenida de consecuencias mortales para los habitantes de los barrios en los contornos de las rieras.
Para conmemorar y recordar estos hechos trágicos, un grupo convocado por los colectivos Deriva Mussol y Sitesize, ha decidido subir caminando la riera de las Arenas por el interior de su cauce seco desde les Fonts hasta el puente de Can Robert en Matadepera. Unas veinte personas se han citado en otra confluencia, la que marca la desembocadura de la riera del Palau con la riera de las Arenas. Actualmente, este punto está fuertemente modificado y estructurado por construcciones de hormigón que condiciones el flujo de las aguas que circulan esporádicamente. Muros, saltos y contenciones que no se avienen con la imagen de una circular libre del agua. Exactamente en este punto confluye todo el sistema de aguas del área de Terrassa. Todo el conjunto de rieras de la zona noroeste de la ciudad se va sumando y llega este punto donde encuentra el ancho cauce siempre seco de la riera de las Arenas.
Después de las presentaciones y acuerdos previos, empezamos a subir riera arriba. El grupo es diverso con un rasgo común, considera andar no sólo como una actividad saludable, lo practican como anclaje con la tierra, con la experiencia del lugar y el descubrimiento de lo abierto, como encuentro con lo inesperado, como sorpresa apresurada en cada paso. Desde la salida del recorrido de les Fonts de Terrassa subimos teniendo la Mola en nuestro horizonte. El macizo de Sant Lorenç se hace omnipresente mientras nuestros pies caminan por un cauce todavía húmedo. Las últimas lluvias han dejado una tierra arenosa que hunde nuestros pasos. Caminar se hace pesado en algunos tramos donde el agua se ha quedado estanca debajo de la superficie. Es una riera en apariencia seca, pero donde el agua circulante es su manifestación natural. Visible sobre el cauce también encontramos restos y rastros de aguaceros: objetos, materia orgánica, acumulación de gravas y desechos arrastrados por las aguas.
Consultando fotos aéreas de los años 40 y 50 del siglo XX, la riera es una superficie extensa en la que no podemos distinguir sus límites claros con su entorno inmediato. Las aguas han ido dibujando un circular armónico de curvas serpenteantes en todo su recorrido que imaginamos libre de elegir su fluir y desagüe. Tras las riadas de 1962 este límite entre el cauce y los bosques y campos fue definitivamente fijado. Unos altos muros de hormigón, encajonan la riera sin ningún tipo de transición posible. Aseguran la protección de los barrios y las instalaciones urbanas que han ido ocupando todo este espacio hasta rellenarlo. Desde el interior del cauce caminamos observando la ciudad detrás de estos altos muros. Los polígonos industriales de Les Fonts y de toda Terrassa este. Los viaductos de la autopista C58 y la carretera 150. Los grandes centros comerciales con sus aparcamientos. Los barrios de Can Anglada, Égara, las Arenas, La Grípia, Montllor, Sant Lorenç. Muchos de estos barrios se modificaron y se impulsaron como causa de la emergencia de vivienda que las riadas pusieron al descubierto. Los destrozos de casas, las muertes de las personas que ocupaban viviendas precarias construidas en lugares inseguros, obligaron al régimen franquista a actuar con planes de vivienda para ofrecer soluciones a los damnificados y al déficit de servicios.
El día antes de nuestra caminata, el grupo ecologista ADENC ha hecho un recorrido por la riera de las Arenas en conmemoración de las riadas de 1962. Su mirada de protección de la naturaleza y que busca otras formas de relación con los espacios naturales en la comarca tan maltratada del Vallès, nos hace pensar cuál habrá sido su aportación. En muchas ciudades de todo el mundo se están ejerciendo planes de recuperación sobre los cursos naturales del agua más respetuosos y sin tanta intervención. Ríos soterrados que se recuperan y ejes de los sistemas de las aguas que se consideran como patrimonio natural no sólo a preservar, también como centralidades territoriales en las que vincular corredores biológicos, espacios naturales que refuercen la salud urbana de las ciudades en un nuevo paradigma ecosocial. Es esta tarea urgente y colectiva la que debe convocar todos los esfuerzos, que deben sumarse al rescate de la memoria de los hechos y a la reparación del duelo todavía abierto por parte de muchas personas afectadas por las riadas y por las organizaciones que velan aún por hacer justicia. Colgada en el puente de la calle Matagalls de la riera de las Arenes encontramos la denuncia colectiva responsabilizando sesenta años después, a los gobiernos por su parte en los hechos trágicos que ocasionaron más de 1000 muertos y muchas personas desaparecidas y en olvidar el seguimiento de las consecuencias para las víctimas.
El paisaje cambia radicalmente a medida que salimos de la ciudad de Terrassa. El espacio se abre al verde y la presencia de la Mola nos anuncia que lleguemos a Matadepera, una de las puertas de entrada al Parque Natural. A poniente, por encima de la cota superior del cauce el horizonte viene marcado por la montaña de Montserrat. Después de la larga curva que dibuja la riera una vez superado el centro de Matadepera, los muros de contención desaparecen. La transición entre el arroyo y el bosque no es violenta ni muestra actuaciones humanas. El mismo cauce muestra la presencia del subsuelo rocoso que se extiende por todo el macizo de Sant Llorenç en rocas que emergen y en desniveles abruptos que moldean saltos de agua en los momentos en que la riera baja llena. Aprovechamos una de estas emergencias rocosas para hacer una pausa para el almuerzo. Poco rato después de reanudar la marcha por una zona en la que el cauce queda hundido en paredes de suelo rojizo, llegamos al punto final del recorrido. El puente de can Robert. Del puente ahora, no queda más que los muros de contención a cada lado del espacio del cauce. La noche de la riada el puente hizo de presa acumulando árboles y restos que se taparon el circular del agua caída. Como no pudo soportar el peso y la presión del agua, el puente cedió y se precipitó una enorme masa de agua que negó todo lo que encontró riera abajo.
Acabamos aquí el recorrido con el recuerdo de los hechos y mientras esperamos los vehículos de vuelta, aprovechamos para hablar con dos de las personas que se han sumado al recorrido. Son los Mekers, Oscar Gomez Mata y Juan Loriente, dos actores de Euskadi que están preparando estos días un espectáculo en el festival TNT de Terrassa. Uno de sus métodos de trabajo se basa en el andar, en la deriva que en cada lugar donde actúan les hace administrar lo desconocido y encontrar la esencia singular de cada población que los acoge. Se definen como clowns metafísicos, como detectives de lo real en la observación del mundo. Buscan lo sensible bajo lo sensible. Lo que está oculto bajo la primera apariencia de las cosas. Experimentan a fondo la anomalía, aquella en la que la luz crea el tiempo, el amor es la caída y el espacio es el sueño.
Nos explican que ellos articulan su relación con el público y los argumentos que activan, a través de un símbolo que llevan en una pequeña chapa. Una estrella de ocho puntas de la cultura andina que en su interior tiene una espiral. Con este signo quieren confluir la representación de la totalidad con la imagen del ciclo temporal siempre abierto y replicable. La totalidad de las relaciones con el fluir de una vida en un tiempo, en un instante. Un tiempo no lineal que conecta indistintamente el pasado y el futuro en un flujo fractal sin solución. La acción del grupo al subir andando la riera el día exacto del sexagésimo aniversario de las riadas, tiene mucho de circulación de regreso a unos hechos no cerrados, que se replican en la experiencia que ahora compartimos y que también proyectamos.







