El Museu Viu determina un àmbit geogràfic acotat. El de les dues conques fluvials que circulen per la regió metropolitana de Barcelona.
Al nord la conca del Besòs s’estén per l’ampla plana del Vallès occidental i Oriental, quedant limitada per la muntanya custòdia de Sant Llorenç del Munt, la serra de Montbui i Gallifa, el baix Montseny, les serres del Montnegre i el Corredor, fins a la serra de Marina. Com afluents principals té el riu Congost, el Mogent i el riu Ripoll.
Al sud la conca del Llobregat que considerem és només la part del Baix Llobregat des de la muntanya custòdia de Montserrat fins a la desembocadura. Té com afluents principals el riu Anoia que recull les aigües del Penedès a Martorell i la riera de Rubí, la subconca de la zona de Terrassa.
Aquests dos àmbits geogràfics tenen en comú la recollida i concentració de les mateixes aigües i marca una línia de separació de les aigües de les dues conques que va del cim del Tibidabo a Barcelona fins a Sant Llorenç del Munt, travessant els punts elevats de l’altiplà del Vallès a Sant Cugat. Un territori que serà llegit des d’una mirada biocultural, és a dir connectant íntimament la dimensió de significat que la cultura prové amb la manifestació pura de la Terra en els seus dinamismes, qualitats i efectes.
Per què un Museu Viu?
Sovint la construcció de l’imaginari dels llocs va lligada al fet de ser llocs viscuts. En el cas dels rius Llobregat i Besòs aquesta referència vinculada amb el món agrari, es perd d’ençà que bona part de les seves riberes de la zona metropolitana es converteixen en espais marginals i contaminats fruit de la industrialització i del creixement de la població entre els anys 1955-1980 (fins a tres milions de persones). La política extractivista ha convertit el territori en mer recurs, és el cas de les conques fluvials del Besòs i Llobregat de la metròpolis de Barcelona. La conca del Besòs és un territori relativament petit que creua l’àrea nord de la zona metropolitana, a la dècada dels anys seixanta el Besòs va ser el riu més contaminat d’Europa, una claveguera a cel obert sobre la qual abocaven les deixalles la creixent indústria de la seva conca. També el creixement exponencial dels municipis de la seva conca va afectar l’abandó i el deteriorament del riu. D’altra banda, la conca del Llobregat ha estat l’emplaçament de la naixent indústria del segle XIX i de les colònies fabrils, reconvertides després en centrals tèrmiques. De la seva contaminació en destaca la salinitat procedent de les mines de sal i potassa de les mines de Cardona, Súria i Sallent. S’estima que anualment entren a la Mediterrània a través dels dos rius unes 0,5 tones de residus plàstics grans, sense comptar els microplàstics. La creació el 1991 del Departament de Medi Ambient de la Generalitat va suposar la voluntat política de canviar el rumb d’abandó reiterat i la contaminació de les aigües.
La pressa de consciència i la mobilització ciutadana cristal·litzà en moviments de defensa dels rius. A la dècada del 2000 les polítiques públiques amb el finançament dels Fons Europeus inicien la rehabilitació dels rius i la descontaminació de les aigües; varen començar a aparèixer peixos, biodiversitat i una llera en condicions d’allotjar la vida. Fa un segle que Barcelona annexionava les terres de L’Hospitalet i arribava fins al Llobregat. Els dos rius eren alhora límits i marges d’una ciutat industrial, abocadors insalubres i clavegueres. Anegats per la contaminació i restringit el seu accés públic, els rius van romandre en l’oblit. La seva desaparició de l’imaginari urbà obeïa a una sobreexplotació dels recursos naturals al servei de la societat de consum. Encara avui resten en l’oblit i pateixen els danys de la globalització i les seves infraestructures comunicatives (aeroports, ports internacionals, vials i autopistes) que amenacen el seu fràgil ecosistema, especialment a les zones deltaiques. La necessitat de la proposta és la d’avançar nous tipus possibles de pràctiques culturals i de relació comunitària enfront del procés de fragmentació territorial i cultural de la nostra societat. La urgència de la posada en marxa de treballs d’aquests tipus s’evidencia en la manca de cohesió, col·laboració i intercanvi entre municipis de la corona metropolitana de Barcelona. Les fronteres culturals i els marges territorials són més apressants encara en els entorns dels rius, sovint recuperats o en vies de recuperació ambiental, però abandonats com a lloc de relació i identitat comunitària. Després d’un segle de la intensiva industrialització i urbanització de tota l’àrea metropolitana, assistim a un període on s’obren oportunitats per capgirar aquesta situació d’oblit. Cal explorar totes les eines i recursos disponibles, per a compartir formes de relació identitària, de reconeixement i protecció dels rius des d’una perspectiva cultural comunitària.