L’esdeveniment es proposava com una manera de comunicar-nos amb l’aqüífer de Montcada i de tornar a habitar l’espai de la Casa de les Aigües. L’edifici roman avui com espai patrimonial on són perfectament visibles els mecanismes i infraestructures de l’aigua. És en aquest sentit que la iniciativa volia establir una relació directa amb aquests mecanismes. Apropant el cos a l’aigua i als espais que captaven, dirigien i distribuïen el seu flux. Just a l’entrada de la sala dels pous, ens trobem amb el pou més gran dels tres que es van habilitar per extreure l’aigua del subsol. Es tracta d’un gran pou revestit amb ceràmica d’uns 20 metres de profunditat i 4 metres d’amplada, que ens aboca a la profunditat d’una aigua negra que es conserva estanca. Sobre aquesta aigua es va projectar un dels capítols del vídeo Besos mirall interior, concretament el dedicat als pous. Disposat al voltant de la barana el públic assistent s’abocava al mirall de les aigües més profundes. El so amplificat per la profunditat del pou ressonava a l’interior.
En acabar ens vem dirigir a l’anomenada sala de la piscina, espai contenidor que retenia el cabal d’aigua abans que sortís cap a la ciutat. Jordi Mas va moure’s en el recinte daquestes quatre parets, recreant la memòria de l’aigua, el nivell del qual es fa visible encara en les marques de les rajoles de les parets i trobava la seva rèplica en el vestuari creat per Fiona Capdevila. El cos i l’aigua van recórrer de nou el recinte seguint els moviments fluctuants del ballarí i l’acompanyament sonor de Pablo Wayne. El públic novament disposat al voltant de la barana anava seguint en alçada el flux de la performance.
Performance de Jordi Mas amb la col.laboracio de l’artista Fiona Capdevila i el músic Pablo Wayne.
