La ruta d’exploració proposava una descoberta del visible i alhora de l’invisible de l’extens aqüífer de la cubeta de Sant Andreu de la Barca. Aquest és un dels aqüífers subterranis més importants de les conques fluvials de Catalunya. És una gran reserva d’aigua dolça que subsidiaria del riu Llobregat ocupa l’ample meandre que fa el riu entre Martorell i El Papiol. No és gens casual que la gran industria s’hagi instal·lat en aquest lloc, empreses siderúrgiques, químiques, farmacèutiques i d’altres serveis utilitzen l’aigua de l’aigua de l’aqüífer que extreuen de manera legal però opaca directament del subsòl. En aquest temps de seixanta anys que determinem en el títol de l’activitat, correspon al temps de la gran transformació d’aquest territori i alhora la destrucció completa d’un model més harmònic de relació amb el riu i amb la gestió dels recursos hídrics.
L’activitat de ruta col·lectiva proposava transitar un diumenge, el dia en que l’activitat laboral està aturada, pels espais del polígon industrial, resseguir els carrers buits i connectar aquelles empreses que tenen un pou d’extracció d’aigua legalitzat a l’ACA Agència Catalana de l’Aigua.
El punt de sortida va ser l’estació de El Palau dels FGC. Ens vam aplegar unes grup d’unes deu persones entre veïnes de Castellbisbal i membres del grup les 3 vies de l’aigua.
Vam anar visitant les empreses referenciades i les identificàvem en el registre de pous de l’ACA, són empreses de molts diversos camps, farmacèutiques, siderúrgiques, de fabricació de ciment i derivats, entre d’altres. Un altre aspecte rellevant en relació amb les aigües, va ser connectar les infraestructures hídriques que han quedat desplaçades i anul·lades per la urbanització i les servituds industrials. Són tota la traça de torrents que de la serra desaigüen al riu Llobregat i que recorrien aquesta plana al·luvial de la cubeta de Sant Andreu. Alguns ha estat soterrats, d’altres encara conserven la seva traça oberta i constitueixen espais de diversitat biològica interessant que caldria potenciar en una altre model alternatiu de paisatge més simbiòtic.
Un altre element patrimonial lligat a l’aigua és el Canal Sedó. És un canal artificial de final del segle XIX que desviava i conduïa l’aigua del riu Llobregat des d’una resclosa a tocar del congost de Martorell fins a desaiguar una altra vegada al Llobregat al terme de Sant Andreu de la Barca. Aquest tenia una finalitat més industrial que agrícola, desviava l’aigua per a conduir-la a una estació de producció elèctrica lliga a la industria tèxtil Sedó i que va vendre aquesta energia també a d’altres empreses. Aquest canal amb les seves infraestructures de pas i canals-pont, són actius encara i poden ser un element a recuperar en una altra gestió de l’aigua com a configurador de relacions territorials diferents. Finalment un altre element patrimonial, són els pous que anàvem trobant i que ens donàvem l’evidencia de l’important aqüífer sobre el que ens movíem.
El recorregut va arribar a la llera del Llobregat entrecreuat per les autopistes, la Nacional II i el tren d’alta velocitat. Una superposició entre els valors naturals que ens arrelen a aquest territori, transformat per tots aquells elements que ens transporten més enllà. Fluxos i velocitats contraposades que tensen les relacions disfuncionals en què vivim.