Marta Serra: A què fa referència el nom de Sitesize?
Treballar pel lloc i treballar sobre la relació amb el lloc. Impulsar la dimensió física contextual, però ampliar-la a l’àmbit social i d’interacció cultural oberta. Així, la dimensió del lloc es converteix en plural, rica i transdisciplinària. Sitesize es va definir a partir d’aquest aspecte: crear un lloc on succeeixin projectes que permetin la reflexió i la interacció establertes de forma col·laborativa.

MS: Treballar amb la ciutat ha estat sempre una condició bàsica dels vostres projectes? A què responen els espais on interveniu i a partir de quina condició els escolliu?
El que ens interessa principalment dels llocs de treball és que siguin espais en transformació. A inicis del 2000, el que definia el territori era la seva bogeria transformadora. La transformació que vam viure aquells anys al Poblenou implicava presenciar els enderrocaments dels barris del 22@, veure com es traçava la Diagonal que abans no existia… El nivell de destrucció de la ciutat neoliberal era espectacular. Es modificaven tant les referències, que no es podia competir a nivell d’intervenció i el que calia era crear eines per assegurar un ancoratge a la realitat tan canviant. Aquests espais en transformació poden ser espais naturals que deixen de ser-ho, o també espais històrics. En aquell moment vivíem al Raval —just s’havia inaugurat la Rambla— i vam començar a implicar-nos en les lluites contra

Des dels seus inicis, Sitesize s’ha interessat per una acció cultural que tingui un lligam amb l’àmbit local. Per proximitat, doncs, creiem que cal treballar sobre els temes i les relacions que es donen en l’espai en què vivim. Perquè crear en un context real evita caure en generalitzacions i abstraccions. Per la possibilitat que permet de mantenir una interlocució directa amb les circumstàncies que condicionen l’evolució de cada procés creatiu i que obliguen a una readaptació contínua de les opinions i les respostes. I també perquè aquesta proximitat permet experimentar i actuar sense intermediaris, i amb el suport de complicitats que cal guanyar.

En el cas de Sabadell i el Vallès, aquesta proximitat hi era ja, en part, obligada i també desitjada, i podem dir que ha estat una font constant d’experimentació i aprenentatge. L’acumulació de totes aquestes experiències creatives, que han estat generades per desitjos propis, per encàrrecs directes o per complicitats latents, permeten ara fer-ne una revisió ajustada i també condescendent. Són la base per a noves actuacions que no ens estalviïn els dubtes i els errors, però que ens donen també un recull per compartir i poder dir, senserenúncia, que la nostra resposta en aquell moment va ser aquesta.