El passat dijous dia 30 de juny vàrem poder ajuntar punts de vista sobre el significat del riu Ripoll al llarg dels darrers temps. Des de la mirada historicista d’Eduard Masjuan en referir-se a la realitat social dels nouvinguts a la dècada dels anys 50, que com el Manuel Sánchez Verdum habitaren les coves de la llera del riu, on s’arriben a comptabilitzar fins a 186 coves. La perspectiva de la Marta Serra sobre la ciutat justa i el vincle del territori amb l’aigua. I la mirada de Valentín Roma sobre el context artístic que te lloc en esdeveniments com les biennals d’art.
La taula rodona celebrada al Museu d’Art de Sabadell, s’obria amb la intervenció de Masjuan. Segons l’historiador al 1956 a Sabadell vivien 1.200 persones en coves. En aquells moments es fomenta l’autoconstrucció en terrenys no urbanitzables per tal de pal·liar el dèficit de 2.000 habitatges a la ciutat. L’any 1969 es tanquen les coves i s’estima en un 54% la població suburbial a Sabadell. Després de la riuada de 1962 calien uns 7.000 habitatges i es fan urbanitzables molts terrenys. S’inicia llavors una etapa de construcció d’emergència i de solidaritat als barris. Marta Serra apunta al poder d’agència i l’espai d’esperança que desplega el Manuel i l’elogi a la materialitat que el seu treball manifesta; ja sigui en la seva feina de paleta com en la seva tasca de conservar i resignificar objectes. Es podria parlar d’una arquitectura sense arquitecte. Situats en aquest paisatge cinturó verd de la ciutat, caldria segons ella considerar els aqüífers del riu com a elements configuradors i les subconques del Ripoll, així com el retorn de l’aigua d’escorrentia. Finalment, la mirada del Valentin Roma sobre la dimensió del relat metropolità en contextos artístics com la biennal de Venècia, va descriure la necessitat d’aquest tipus de treball. El vídeo de Sitesize Un conservador de las cosas que se tiran va ser editat per la seva exhibició al Pavelló català de la 53 Biennal de Venècia. Va rebre elogis, destacant sobre altres peces que formaven part de l’exposició La comunitat inconfessable comissariada pel mateix Roma.
Després de les presentacions es va donar pas al debat partint de les presentacions dels convidats i d’acord amb tres dimensions que almenys el treball del Manuel articula. A saber, una dimensió ecològica de relació i cura amb la natura; en segon lloc, una dimensió comunitària vinculada al sentit del riu com a corredor biocultural contenidor i sostrat dels barris i de les formes d’habitar que en ells es donen. La darrera dimensió faria referència al reconeixement cap a les manifestacions i creacions d’aquesta cultura fortament arrelada al territori, també a les seves múltiples capes de significació que perduren encara avui. Una cultura popular fràgil en la pervivència de la seva memòria, que ja anticipava formes i preocupacions que atenen al present.
Vinculada a l’exposició l’acció artística realitzada a inicis de juny en els terrenys que ocupava la casa del Manuel i la seva família, es va concretar en el marcatge dels espais construïts i en la col·locació d’una placa que donava nom al lloc: Plaça Manuel Sánchez Verdum. Un gest per retornar els llocs a qui els pertany. La presència de familiars del Manuel a la taula rodona, va fer encara més emotiva la revisió de la seva figura amb relació al riu i al relat de ciutat. Un treball que no s’esgota i que després de 19 anys es mostra per primera vegada a Sabadell, per quedar-se formant part de la col·lecció del seu Museu d’Art.
