Imatge: Presa del Puente de Santolea en el riu Guadalope. Maestrazgo de Teruel.
CULTURES HÍDRIQUES DE L’HIPERCONSUM
El sobreconsum d’aigua es dona en aquells processos productius que demanden subministraments il·limitats. Responen a una cultura extractivista exigent amb la disponibilitat d’aigua que ha perdut tota referència natural i en la qual els règims hídrics no són mai suficients. Son activitats que generen externalitats i conseqüències de gran impacte:
La indústria turística i d’oci i el sobreconsum per càpita
La indústria química i farmacèutica i els perills de contaminació dels rius
La indústria agroalimentària i la contaminació d’aqüífers
La hiperurbanització del territori i les dependències hídriques de consum que genera
Els centres de dades i el seu consum desorbitat
Enfront d’aquest consum excessiu, la resposta tecnocràtica és la d’assegurar la demanda amb recursos tecnològics de captació d’aigües subterrànies, regeneració per depuració, ús de plantes dessaladores i els transvasaments entre conques. Com a alternativa emergeix una mirada que denuncia aquesta sobredemanda. Un consum sense límit, suportat per manipulacions tècniques, polítiques i culturals, les quals responen únicament a l’ocultació de l’excés i a la col·lectivització dels costos amb conseqüències devastadores.
La iniciativa que encetem sota el concepte d’hiperconsum, fa el seguiment dels impactes en la Terra d’aquest model econòmic explorant les causes i les formes culturals que hi estan associades. La proposta aprofundeix en aquelles alternatives i respostes que tenen cura l’aigua, també de la seva condició vital front els desequilibris consumistes i contaminants.
.
CICLES HÍDRICS
La dimensió variable de l’aigua en el seu cicle natural depèn d’una interdependència de factors que interactuen amb el clima, la geologia territorial i els ecosistemes vius. Aquesta variabilitat és també un condicionant que manté la renovació de la vida lligada al poder essencial de la qualitat de les aigües. Les cultures de tots els temps han interactuat amb aquest cicle viu, per a garantir aprofitaments i usos que han fet possible la subsistència humana. Aprofitament, explotació, abús, destrucció i regeneració, poden ser alguns dels escenaris depenent del grau de cura, protecció i corresponsabilitat amb els cossos d’aigua. Identificar aquests usos tradicionals en relació amb els seus contextos climàtics, geogràfics i bioculturals, ens permet una avaluació dels recursos que en l’actualitat tenim disponibles en un model de desenvolupament que imposa una demanda creixent.
Sota l’exigència de preservar la vida, cal lluitar contra la destrucció de les fonts d’aigua, impulsar formes de protecció i regeneració contra tot espoli irresponsable: preservar els aqüífers, defensar els rius, protegir zones humides, assegurar la infiltració de les aigües de pluja en el subsol, prioritzar una reducció de la demanda enfront de la cultura extractivista que promou l’oferta il·limitada. Gestionar la cultura de l’escassetat comporta la vigilància d’un element valuós no ponderable en una mesura econòmica: l’aigua és un bé comú, el seu accés és un dret i la seva preservació un deure.
Entenem un cicle hídric que inclou:
Captació. Recollida de l’aigua en superfície o en el subsol extreta dels aqüífers.
Conducció. Transport de la font al punt de reg o consum.
Recollida. Emmagatzematge de l’aigua recollida.
Consum. Usos agrícoles, urbans, industrials o de serveis.
Reutilització. Processos de depuració i regeneració d’aigües brutes.
Infiltració. Retorn de l’aigua al subsol i a la recàrrega d’aqüífers.