Catalunya es troba immersa en una situació de sequera prolongada, marcada per uns nivells de precipitació molt per sota de la mitjana històrica i una disminució significativa de les reserves d’aigua en els embassaments i aqüífers. Les condicions climatològiques extremes, juntament, amb l’augment de les temperatures, han intensificat la crisi hídrica, afectant l’agricultura, el subministrament d’aigua potable i els ecosistemes.
El taller HIDROcustodia territorial realitzat al Centre Arts Santa Monica en el marc del projecte “Besos mirall interior” presentat dins l’exposició Després del Vendaval, va posar en relleu la magnitud de la sequera en què està immers el nostre territori i les mesures que des de la gestió pública s’estan prenent. El taller proposava una mirada holística que engloba referents simbòlics associats a l’aigua, al mateix territori i a la comunitat humana que l’habita. El taller va posar en relleu la magnitud de la sequera en què està immers el nostre territori i les mesures que des de la gestió pública s’estan prenent. Les diferents posicions van posar en evidència una falta de coherència i falta de perspectiva en el llarg plaç per fer front al canvi climàtic i a les seves conseqüències. La situació sostinguda en el temps per la falta de pluges i l’augment de la temperatura tendeix a col·lapsar el aprovisionament d’aigua si no es posen en marxa mesures urgents. Les diferentes mirades recollides a la taula de treball es posicionen entre una gestió municipal de l’aigua i una autogestió cooperativa com a via per a garantir un retorn efectiu a la comunitat. És el cas que des de la Comunitat Minera olesana es planteja, un punt de partida que situa a la població com a administradora del recurs de l’aigua per abastir el consum i la disponibilitat, també el manteniment de les infraestructures necessàries per a tal fi. Des de l’activisme d’Aigua és Vida s’està engegant un acompanyament per retornar la gestió de l’aigua a l’àmbit municipal, una solució que cada vegada rep més adhesions i a la que es sumen més municipis. Ambdós casos es garanteix un major control de la despesa, la qualitat i la responsabilitat compartida per fer front a l’escenari del canvi climàtic. Front una gestió privada que respon a interessos econòmics i està demostrant ser incapaç de conduir la situació, les alternatives socialment responsables s’estan perfilant com a solucions no només pel present de crisi, sinó que com a resposta pel llarg termini. La mirada cooperativa és la que es perfila com a retorn col·lectiu eficaç i el més alt grau de corresponsabilitat en conformar una base de cooperació que podria estendre’s a més àmbits d’actuació, com el del suministre energètic, alimentari…. Si en això li sumem una reducció de la demanda de l’aigua per part de la indústria que més malbaratament fa, ens referim al sobrecreixement de la indústria turística, indústria ramadera i agrícola, podrem afrontar les necessitats de proveïment d’aigua per la població. Les mesures comportem la redimensió de l’economia a una escala de sostenibilitat, sent el model extractivisme del neoliberalisme i el seu fort impacte sobre el territori i sobre les vides dels seus habitants una via d’esgotament per la preservació des ecosistemes i de la vida.