Sufrimos la suerte o el consuelo de encontrar refugio en las obras de arte como lugares donde vivir. Son espacios creados a la medida de nuestros anhelos y limitaciones, amplificados en los méritos humanos y abiertos a todas las eventualidades que la vida nos enfrenta en cada momento. Se presentan como sustitutos de algo que todavía no sabemos entender, como la expresión de síntomas de lo que nos falta, pero también construyen pequeñas certezas que nos salvan de la pérdida de referencias como lugares comunes a compartir.
Con el artista Alejandro Meitín desde el Río de la Plata, hemos recorrido en paralelo y casi tocándolas, obras de otro artista enigmático, Antoni Estruch. Lo hemos convocado como un espíritu nómada que en 1910 dejó Cataluña para ir a vivir y trabajar a Buenos Aires. A través de una comunicación virtual hemos puesto en contacto obras de Estruch que no se hubieran podido encontrar nunca. Las hemos interrogado para poder descubrir algo más sobre lo que le llevó a Argentina. Un traspaso a otro sitio que desde un nomadismo abierto, fue una oportunidad de recomenzar dejándolo todo al otro lado. Una migración que fue, como para tantas personas en ese momento y ahora, un cambio necesario para ser otro y al mismo tiempo el mismo.
Poco sabemos de Antoni Estruch desde su llegada al nuevo país hasta que en la década de 1920 crea una empresa de vitrales artísticos y alcanza un cierto renombre. ¿Se dedicó al comercio? ¿Fue profesor en la escuela de bellas artes de Buenos Aires? No lo sabemos seguro.
El nomadismo de Estruch también estuvo en su pintura, que atravesó continentes y mares emocionales. Su extraordinaria capacidad artística se manifestó muy joven. Se formó en Barcelona y viajó a París y Roma, donde forjó su estilo ligado a la pintura de historia y más especialmente, a la historia sagrada. Escenificó la vida de Jesús y los hechos bíblicos situándolos en sus escenarios, lo que le llevó a Jerusalén para documentarse. La pintura que creó eran grandes escenas de los relatos de la Biblia y los Evangelios que no tuvieron la recepción que esperaba. La burguesía y la crítica de finales del XIX ya estaba atendiendo a otros estilos y temas. Es por ello que decide buscar una alternativa en una pintura de historia vinculada al momento presente, como el cuadro Manifestación obrera tan representativa de la efervescencia social de finales de siglo en Barcelona, así como a temas de la historia de Cataluña que fueran hitos de referencia del creciente movimiento catalanista. Estos cuadros tuvieron un gran éxito popular en la publicación de reproducciones en grabados y fotografías.
Hemos empezado nuestra comunicación ante el último de estos cuadros, L’Onze de setembre de 1714, pintado en 1909 y que se encuentra en el edificio que fue de la antigua Caja de Ahorros de Sabadell. Estruch cedió este cuadro en depósito a sus avalistas para soportar un crédito de 15.000 pesetas que le otorgó la caja para pagar su viaje a Argentina. Como no se vendió la pintura, la caja se quedó el cuadro en compensación. En paralelo Alejandro Meitin estaba a la orilla del Río de la Plata, este río-mar que es confluencia, desagüe natural en el océano Atlántico de los grandes ríos Paraná y Uruguay y también la puerta de entrada de todos los barcos que se dirigen a Buenos Aires.
Justo al lado de la orilla está situada la capilla Stella Maris del pequeño municipio de Punta Lara donde Antoni Estruch y realizó un conjunto extraordinario de vidrieras. Nos espera su párroco y nos comenta la historia de la iglesia y los motivos iconográficos de las vidrieras. La capilla fue encargada hacia 1940 por la comunidad de veraneantes que se estableció en este balneario de la costa de la provincia de Buenos Aires. Construyeron la iglesia, una escuela, un club deportivo con hipódromo y una comisaría. Se preveía que este sitio sería un centro turístico importante de la ciudad de La Plata. Los motivos que sitúa a Estruch son imágenes religiosas de la virgen y santos, pero también referencias a la historia argentina vinculadas a la independencia del país. Combina, pues, la imagen religiosa y la historia social como ya hizo anteriormente en sus pinturas.
Nos hemos acercado a las vidrieras y hemos visto los sorprendentes detalles de su construcción, los colores luminosos y los dibujos fijados en el cristal. Lo hemos hecho en paralelo ante el cuadro del Corpus de Sang, que conjuntamente con otras obras de Estruch custodia el Museo de Arte de Sabadell. Hemos hermanado simultáneamente ambas imágenes, mostrando los detalles de las figuras, los rostros e incluso las dos firmas en cada obra trazadas con la misma grafía. El viaje realizado en el interior de las obras lo realizamos en el mismo instante, pero con una distancia real de 10.000 km entre Sabadell y Punta Lara. Escucharnos comentar maravillados las imágenes que compartimos nos hace recordar que todos los nomadismos reales o imaginarios que ahora podemos tener, sólo hacen que reforzar un sentido de pertenencia que se hace cada vez más profundo. Es el de la certeza de que vivimos en una misma tierra que es ya nuestra única imagen de referencia, inicio y fin de todos los deberes y obligación de cuidado en una responsabilidad que no podemos descuidar.

Way Out #6 Antoni Estruch en Argentina
Nòmades de les imatges.
Patim la sort o el consol de trobar refugi en les obres d’art com a llocs on poder viure. Són espais creats a la mesura dels nostres anhels i les nostres limitacions, engrandits en els mèrits humans i oberts a totes les eventualitats que la vida ens enfronta a cada moment. Es presenten com a substituts de quelcom que encara no sabem entendre, com l’expressió de símptomes d’allò que ens manca, però també construeixen petites certeses que ens salven de la pèrdua de referències com a llocs comuns a compartir.
Amb l’artista Alejandro Meitín des del Río de la Plata, hem recorregut en paral·lel i a tocar, obres d’un altre artista enigmàtic, Antoni Estruch. L’hem convocat com un esperit nòmada que el 1910 deixà Catalunya per anar a viure i treballar a Buenos Aires. A través d’una comunicació virtual hem posat en contacte obres d’Estruch que no s’haguessin pogut trobar mai. Les hem interrogat per a poder descobrir alguna cosa més sobre el que el portà a l’Argentina. Un traspàs a un altre lloc que des d’un nomadisme obert, fou una oportunitat de recomençar deixant-ho tot a l’altre costat. Una migració que va ser, com per a tantes persones en aquell moment i ara, un canvi necessari per a ser un altre i alhora el mateix.
Poc sabem d’Antoni Estruch des de la seva arribada al nou país fins que en la dècada de 1920 crea una empresa de vitrall artístic i aconsegueix un cert renom. Es va dedicar al comerç? Va ser professor a l’escola de belles arts de Buenos Aires? No ho sabem segur.
El nomadisme d’Estruch també hi va ser en la seva pintura, que travessà continents i mars emocionals. La seva extraordinària capacitat artística es va manifestar de molt jove. Es formà a Barcelona i viatjà a París i a Roma, on forjà el seu estil lligat a la pintura d’història i més especialment, a la història sagrada. Va escenificar la vida de Jesús i els fets bíblics situant-los en els seus escenaris, el que el portà a Jerusalem per a documentar-se. La pintura que va crear eren grans escenes dels relats de la Bíblia i els Evangelis que no van tenir la recepció que ell esperava. La burgesia i la crítica de finals del XIX ja estava atenent altres estils i temes. És per això que decideix buscar una alternativa en una pintura d’història vinculada al moment present, com el quadre Manifestació obrera tan representativa de l’efervescència social del final de segle a Barcelona, i com també a temes de la història de Catalunya que fossin fites de referència del creixent moviment catalanista. Aquests quadres van tenir un gran èxit popular en la publicació en reproduccions en gravats i fotografies.
Hem començat la nostra comunicació davant el darrer d’aquests quadres, L’Onze de setembre de 1714, pintat el 1909 i que es troba a l’edifici que fou de l’antiga Caixa d’Estalvis de Sabadell. Estruch va cedir aquest quadre en depòsit als seus avaladors per suportar un crèdit de 15.000 pessetes que li va atorgar la caixa per a pagar el seu viatge a l’Argentina. Com que no es va vendre la pintura, la caixa es queda el quadre en compensació. En paral·lel Alejandro Meitin estava a la riba del Río de la Plata, aquest riu-mar que és aiguabarreig, desguàs natural a l’oceà Atlàntic dels grans rius Paraná i Uruguai i també la porta d’entrada de tots els vaixells que es dirigeixen a Buenos Aires.
Just al costat de la riba està situada la capella Stella Maris del petit municipi de Punta Lara on Antoni Estruch i realitzà un conjunt extraordinari de vitralls. Ens hi espera el seu rector i ens comenta la història de l’església i els motius iconogràfics dels vitralls. La capella va ser encarregada vers 1940 per la comunitat d’estiuejants que es va establir en aquest balneari de la costa de la província de Buenos Aires. Hi van construir l’església, una escola, un club esportiu amb hipòdrom i una comissaria. Es preveia que aquest lloc seria un centre turístic important de la ciutat de La Plata. Els motius que hi situa Estruch són imatges religioses de la verge i sants, però també referències a la història argentina vinculades a la independència del país. Hi combina, doncs la imatge religiosa i la història social com ja feu anteriorment en les seves pintures.
Ens hem acostat als vitralls i hem vist els sorprenents detalls de la seva construcció, els colors lluminosos i els dibuixos fixats en el vidre. Ho hem fet en paral·lel davant el quadre del Corpus de Sang, que conjuntament amb altres obres d’Estruch custodia el Museu d’Art de Sabadell. Hem agermanat simultàniament les dues imatges, mostrant els detalls de les figures, els rostres i fins i tot les dues signatures en cada obra traçades amb la mateixa grafia. El viatge realitzat en l’interior de les obres el fem en el mateix instant, però amb una distància real de 10.000 km entre Sabadell i Punta Lara. Escoltar-nos comentar meravellats les imatges que compartim ens fa recordar que tots els nomadismes reals o imaginaris que ara podem fer, només fan que reforçar un sentit de pertinença que es fa cada vegada més profund. És el de la certesa que vivim en una mateixa terra que és ja la nostra única imatge de referència, inici i final de tots els deures i obligació de cura en una responsabilitat que no podem negligir.

